Sense ella res no soc, què és això si no un Déu encarnat a dintre meu

 

 LLOANÇA A LA VIDA

No parem de cercar a Déu

i el tenim al voltant nostre

És la vida que ens anima

i que ens dóna el què ens cal

  

Jo no em canso de lloar-la

com el gran miracle que és

i a ella m’ofereixo

pel què vulgui disposar

Un cercle tancat d'energia on res es crea ni es destrueix, només es transforma

PER QUÈ VIVIM?

Bona pregunta i difícil de respondre. Des d'una perspectiva racional tot obeeix a processos químics que han seguit una evolució fins a arribar a l'actual estat de coses, però, això no aclareix res del que ens interessa.

Quin és l'objectiu de la nostra existència? i Qui va posar "la primera pedra"? Perquè a un procés d'aquestes característiques no se’l pot adjectivar d'espontani. Encara que científicament la vida es produeix per mecanismes automàtics a partir de certs elements bàsics, estem parlant de quelcom més complex com és el fet de vida intel·ligent en diferents nivells.

Des del microorganisme que compleix unes funcions específiques fins a l'ésser humà amb tota la seva creativitat i inquietuds, el planeta està ple d'éssers que desenvolupen una variada activitat intel·ligent: El rusc de les abelles, l'organització d'un formiguer, els desplaçaments estacionals de múltiples classes d'aus ...

L'esdevenir de les coses està supeditat a la millor harmonia i equilibri general

HA ARRIBAT EL MOMENT

Tot té el seu ritme, tot precisa del seu aprenentatge i, necessàriament, tot esdevé en harmonia amb tothom.

Allò que a un pot interessar o pot desitjar ha d'encaixar en mil i una circumstàncies diferents que, d'una o altra manera, afecten altres. Per això és indispensable esperar el moment més adequat arribat el qual tot es produeix de forma suau i harmoniosa.

Però a la mínima senyal que ha arribat l'hora, cal llançar-se sense titubejos, confiats i directes a la tasca que estàvem esperant i així aconseguir arribar a la meta proposada.

Quantes vegades deixem escapar l'ocasió perquè quan aquesta es presenta "no estem preparats" o ens sembla un risc excessiu i dubtem. És clar que res se'ns ofereix talladet i mastegat però, si de veritat volem alguna cosa, tota la nostra energia ens projectarà cap a ella i el nostre esforç es traduirà en l'assoliment de la mateixa.

Ens pensem que decidim però una força ens constreny i ben a cegues l’obeïm

LLIURE ALBIR ó PREDESTINACIÓ?

Si tot és com ha de ser,

què és el què ens queda per fer?

I si tot ja està escrit

on cercar el nostre envit

Pensant en el lliure albir

sembla que hi té poc a dir

sotmesos al pensament

que aflora del subconscient

En nosaltres mateixos tenim tot el que necessitem i tot el que desitgem

 LA VIDA: Sempre al nostre favor  

                    

L´equilibri que ha de presidir tota la nostra actuació vital és l´aspecte més difícil i alhora el més útil per a fer el camí de la forma més adequada. Tot a la vida te dues cares, dues maneres de veure-ho per això un plantejament equilibrat ens dóna la mesura correcta de les coses.

Per damunt de creences, religions o filosofies hi ha el fet personal: Només un mateix és responsable de la seva pròpia vida i si un no vol, res del que s´esdevé en el seu entorn li pot afectar. El secret està en tenir clar qui som, que hem vingut a fer en aquest món i com ho volem fer.

Dins de cadascú de nosaltres portem l´Ésser espiritual perfecte, coneixedor de tot el que ens convé. Es poderosíssim però molt discret i sotmès totalment a la nostra voluntat. Tot i això, sovint se´ns manifesta per mitjà de senyals i sensacions –allò que en diem intuïcions- per a fer-nos veure el més adient.

El fet d´haver viscut una nova experiència et referma en la sensació d´estar viu.

EL PREU DE LA VIDA

L´economia dels nostres actes

Sembla que el valor que donem a les coses és proporcional al preu que estem disposats a pagar-ne. En qualsevol cas, tot té un preu i aquest preu, en la majoria dels casos, no és en diners.: Comoditat, prestigi, seguretat, reconeixement social, tranquil·litat, etc..

L´intercanvi el mesura cadascú i varia segons l´època de la vida, la circumstància social, el planteig espiritual, etc... L´escala de valors és variada, variable i per damunt de tot, és una cosa exclusiva d’un mateix. La influència social és evident però en el fons cada persona hi dóna la seva empremta i es regeix pels barems que li semblen més convenients.

Sigui quina sigui la classificació personal, els resultats sempre s´equilibren. És com un líquid en vasos comunicats. Si en poses en un cantó n´augmenta també en l´altre i si en treus d´una banda se´n rebaixa de l´altra.

Tots som aquí per aprendre certes coses i viure determinades experiències

VIU I DEIXA VIURE

Això del “viure i deixar viure”, ens és de molta ajuda en el nostre dia a dia. Si un fa el que deu, compleix les seves obligacions, es comporta de manera civilitzada i es concentra en aconseguir el que vol sense perjudicar ningú, no necessita per a res a l'aprovació dels altres ni tampoc la crítica li ha d'afectar gens ni mica.

De la mateixa manera, ha de respectar els altres sense interferir en els seus assumptes ni donar consells que prèviament no li hagin demanat o fer favors que no li hagin sol·licitat. Cada un de nosaltres ha de fer el seu propi camí i ningú pot fer la feina d’un altre doncs fins i tot amb la millor intenció el que fem és privar d'avançar a qui pensem que ajudem.

En aquest punt i per il·lustrar aquestes reflexions penso en una història que vaig llegir: "Assegut a la riba d'un riu un ancià va veure que un home s'estava ofegant i no va fer res per ajudar-lo. Van arribar a prop seu uns homes que estaven de pas i, advertits del fet, li van retreure no haver auxiliat a l'home que s'ofegava. L'ancià els va contestar: No m'ha demanat que l'ajudés!"

Cadascú té la seva funció i la seva responsabilitat en el procés vital general.

DEIXA'T PORTAR PER LA VIDA

L’expressió d'aquest concepte queda il·lustrada amb la imatge d'un riu que flueix constantment portant curs endavant tot el que en ell s'abandona. El riu, com la vida, té un naixement i un final. El final d'un riu és el mar, on la seva aigua s'ajunta, es dissol, en el Tot.

La Vida, com un riu, ens porta endavant amb fluïdesa si a ella ens confiem però ens provoca tensions si ens agafem a la riba dificultant el seu corrent continu. El temor que ens causa el desconegut ens fa dubtar d'abandonar-nos a l'impuls vital i ens agafem a les coses conegudes privant de fluïdesa a la nostra vida, deixant d'avançar en la nostra evolució, produint insatisfacció i frustració.

Les experiències constants que la Vida ens posa al davant són el millor mitjà d'aprenentatge que alhora ens proporcionen el plaer i la satisfacció de sentir-nos vius. Però per a ser receptors d'aquestes experiències hem d'estar oberts, sense prejudicis, amb l'esperit relaxat i els sentits ben alertes.

Vam escriure la història o som mers personatges d'una obra extraordinària

LA VIDA, ¿SOMNI O REALITAT?

Si no fos per les necessitats del cos podríem pensar que tot és un somni, tal com succeeix amb una pel·lícula o com quan al dormir ens trobem immersos en mil imatges inconnexes, amb més o menys realisme, fins a despertar sorpresos sense saber del cert que ens passa i on estem.

Ben mirat, tot sembla real: de vegades magnífic i altres nefast com en els somnis en els quals s'alternen malsons i escenes pletòriques d'encant. Personatges d'aquest gran guió que és la Vida, ens movem aparentment al nostre gust, però estem subjectes a la trama general escrita per... qui sap?

Les accions i emocions que desenvolupen els actors en una obra cinematogràfica són tan reals per a nosaltres al contemplar-la com ho pot ser la nostra pròpia experiència vital. Un enigma que cadascú encara a la seva manera de la forma que millor li dicta el seu enteniment.

Deixar marge suficient per a desenvolupar les infinites facultats que tots posseïm

L'AVENTURA DEL DIA A DIA

Són les 6,45 del matí. El son encara senyoreja al seu aire i la motivació per aixecar-se és molt remota. Què ens espera de nou en el dia que comença? Quin interès ens convida a l'esforç de posar-nos en marxa?

El sol fet d'estar vius i donar-nos opció per a noves experiències, que poden resultar sorprenents i fins meravelloses, seria suficient estímul per llançar-nos a l'acció, però no és així a tan primerenca hora.

L'activitat quotidiana és per a molts, potser per la majoria, un motiu mancat d'al·licient al qual ens disposem més per compromís que per gust.

Pot variar d'una tasca a una altra en la forma però, en el fons, són moltes hores de treball, no sempre el que més desitgem, en el qual estem sotmesos a la pressió de la productivitat que generalment comporta mínima consideració cap a la persona que està dedicant el seu temps i energia a una tasca amb la sola motivació d'obtenir una remuneració que li permeti el sosteniment.

Amb el nostre diari viure participem de múltiples maneres al Gran Espectacle

LA IL·LUSIÓ DE VIURE

Encara que no sapiguem ni el com ni el perquè de la Vida, la veritat és que viure és un regal i un temps de gaudir, aprendre, experimentar i compartir.

En aquesta vida, tots som alhora mestres i alumnes. A cadascú ens distingeix alguna qualitat que oferim als que ens envolten així com també gaudim dels coneixements i valors d'aquells amb els quals ens relacionem. Tots complim una funció de similar importància dins de l'Univers, entès com una suma de parts que configuren el Tot.

Tant la més petita tasca com la més sofisticada aplicació compleixen per igual la seva comesa a la Superestructura Universal, de la mateixa manera que en un mecanisme totes les seves peces són necessàries -des de la senzilla rosca fins l'element més sensible- en el procés de la Vida , tots contribuïm en la mesura adequada des de la nostra posició, per això podem sentir-nos plenament satisfets a l'aportar la part que ens toca ja que totes les aportacions són necessàries per a l'equilibri general.

Valorem l'extraordinari do de la vida sense el qual res té sentit

LA MORT A LA MEVA PORTA

Es va creuar davant meu i per poc ensopeguem de tan astorat que anava. Desorientat i espantat, mirant a tot arreu a la cerca d'un lloc on aixoplugar-se a l'haver-se alterat l'ordre al carrer per la proliferació d'obres i enderrocs. La seva llar de sempre se n'havia anat en orris i ara no sabia on anar. Entrava i sortia d'un lloc i d'un altre dubtant i interrogant-se sobre quin podria ser el seu nou destí.

Aturat davant la porta de casa meva em mirava fixament com implorant auxili. Per dues vegades em vaig topar amb ell, una a l'anar i una altra al tornar de la feina. En ambdues ocasions el seu anar i venir amb aspecte desvalgut i atemorit em van provocar una tendra compassió i el vaig sentir molt proper, però vaig seguir el meu camí.

Al matí següent, al sortir de nou, el vaig trobar davant la porta, estès enmig del carrer, aixafat el seu petit cos probablement per un vehicle amb massa pressa. Vaig sentir una gran tendresa, per la nostra efímera relació i un càlid sentiment va omplir el meu cor al constatar la fragilitat de la nostra existència i la solitud del nostre deambular per aquest món.

En ella s’han fusionat dos éssers que m’estimen: la meva ànima i la meva estimada

PASSEJANT AMB LA MEVA ÀNIMA

Amb un sol radiant he decidit fer una caminada per la muntanya. A bon ritme he acabat fent un tomb d’uns 8 kilòmetres que deu n’hi do i les frontisses ja em grinyolaven per la manca de costum.

El més important de la passejada és que l’he feta acompanyat...

Penjada a la meva espatlla duia la meva ànima, simbolitzada en una nineta rossa amb dues cuetes i un brodat al voltant del coll.

Ja fa un parell d’anys que me la vaig comprar, inspirat per una història llegida a internet en la que una persona es comunicava amb la seva ànima a través d’un animaló de roba. Es tractava de materialitzar la pròpia essència per a tenir-la al davant ben present.

A fe que sembla una beneiteria però és quelcom entranyable i molt “útil” perquè et fa mirar-te a tu mateix des de fora. A més, en el meu cas, vaig regalar la nina a la meva estimada que estava molt malalta “per a que em tingués a prop”.

Hi ha mil coses a la vida que mereixen gratitud, aquesta és una d’elles

UN PETIT MIRACLE

Junt a mi, molt ben posat,

porto un estri molt discret

que no es vol fer notar gens

però que em dóna mitja vida

No pretén que el reconeguin

ni pateix per fer bonic.

Només vol fer bon servei

en el lloc on fa estada

La vida sempre és a punt per a donar suport als que en ella creuen i hi confien

UNA AVENTURA TARDANA

Vull recordar i delectar-me amb les emocions sentides, resultat d’una decisió força trencadora i engrescadora.

Va ser posar-me a estudiar als 55 anys, enmig d’un escenari poc confortable, perquè era fora del meu territori i estava sota un gran estrès degut a l’ambient laboral en el que estava immers per raons de supervivència.

No sé com em va agafar la dèria, però era una assignatura que jo tenia pendent en haver plegat d’estudiar als 14 anys per entrar a treballar en el negoci familiar.

La qüestió és que vaig assabentar-me que en una localitat veïna s’hi feien uns cursos per a accedir a la universitat pels més grans de 25 anys.

Se’m va encendre una flama a dins meu que ja no va parar de cremar. Abans que res havia de resoldre dues qüestions fonamentals: temps i diners.

Qualsevol trobarà en el camí fet, les seves fites remarcables per a sentir-se agraït

FENT UNA MICA DE RECOMPTE

Per a fer una valoració de la vida

Es tracta d’anar rememorant tot allò que ens ha fet feliços o ens ha suposat una gran satisfacció al llarg dels anys. Una mena de recompte dels moments d’alegria o benestar amb què la vida ens obsequia i que ens recorden que l’agraïment l’hem de tenir sempre present.

El primer fet que se m’acut el situo quan tenia 12 anys. A la classe de dibuix hi havia un mestre que em va proposar de participar en un concurs extern i vaig apuntar-m’hi. Tots els treballs estaven exposats en una sala de l’entitat que el convocava i, sense que de cap manera m’ho hagués esperat, vaig veure que n’era el guanyador.

L’emoció em va embargar de dalt a baix. No m’ho podia creure, inclús vaig pensar que el mestre hi havia influït. Em van donar la copa del primer premi. La primera i única copa de la meva vida. Fa seixanta anys d’aquest fet i encara rememoro la intensa emoció que vaig sentir.

En temps d’incertesa, paga la pena aturar-se a destriar el gra de la palla

DE L’ASTORAMENT A L’AGRAÏMENT

Davant de tanta amplitud i abundància no em resta més que sortir de l’astorament i rendir-me a l’agraïment més absolut.

La qüestió és ben senzilla: Tot allò del què gaudeixo, tot el què soc on ho hauria pogut trobar-ho?

Hi ha algun lloc on dispensin elements vitals dels que portem incorporats de “sèrie”?

Uns elements que em permeten les mil i una experiències, des de la més simple: “veure el què m’envolta”, fins la més complexa: “emocionar-me copsant tanta bellesa”...

Tan ben equipat i a un cost “zero” no m’ha de moure a estar-ne absolutament agraït?

He comprovat en el temps que porto exercint la tasca vital que, com més agraït, més satisfet i receptiu, més confiat i més obert a tot...

Una cosa que ja vaig copsar en el seu moment és que tot el què em cal saber se’m revela i tot el què necessito m’arriba (de la forma més oportuna)

Qualsevol d’aquests aspectes són l’expressió de la grandesa del fenomen de la Vida

PENSAMENTS ASTORATS  

D’entrada una constatació: Estic viu!!

Una altra forma de reblar-ho: M’agrada viure !!

I per a rematar-ho definitivament: És una experiència extraordinària!!

A on vull anar a parar amb totes aquestes afirmacions?

Vull posar en primer pla el què considero important, bàsic, inestimable...

Quan naixem ja ens han fet el regal més gran que ens poden mai fer. Però, què passa?, doncs que no ens n’adonem per que forma part de la nostra existència.

La vida n’és el motiu intrínsec. De fet ho és tot. Un misteri inabastable del què gaudim alegrement, sense una valoració expressa i admirada.

Donem-hi un cop d’ull per a mirar de fer-nos cabal de la seva magnitud i bellesa.