Valorem l'extraordinari do de la vida sense el qual res té sentit

LA MORT A LA MEVA PORTA

Es va creuar davant meu i per poc ensopeguem de tan astorat que anava. Desorientat i espantat, mirant a tot arreu a la cerca d'un lloc on aixoplugar-se a l'haver-se alterat l'ordre al carrer per la proliferació d'obres i enderrocs. La seva llar de sempre se n'havia anat en orris i ara no sabia on anar. Entrava i sortia d'un lloc i d'un altre dubtant i interrogant-se sobre quin podria ser el seu nou destí.

Aturat davant la porta de casa meva em mirava fixament com implorant auxili. Per dues vegades em vaig topar amb ell, una a l'anar i una altra al tornar de la feina. En ambdues ocasions el seu anar i venir amb aspecte desvalgut i atemorit em van provocar una tendra compassió i el vaig sentir molt proper, però vaig seguir el meu camí.

Al matí següent, al sortir de nou, el vaig trobar davant la porta, estès enmig del carrer, aixafat el seu petit cos probablement per un vehicle amb massa pressa. Vaig sentir una gran tendresa, per la nostra efímera relació i un càlid sentiment va omplir el meu cor al constatar la fragilitat de la nostra existència i la solitud del nostre deambular per aquest món.

La seva desemparada estampa, que podia ser la de qualsevol de nosaltres, il·lustrava amb rotunditat el fet que la vida és un do en usdefruit al que no donem importància i només quan se'ns reclama la seva restitució veiem el seu valor real.

Descansa en pau petita criatura, truncats els teus afanys, encara que només eres un petit ratolí, vull deixar testimoni de la teva història a la qual vaig assistir com a espectador privilegiat, impotent i perplex per la crua realitat, exposada descarnada davant els meus ulls, que em va fer recordar allò que sempre oblidem: pel fet de néixer hem de morir, perspectiva que no volem acceptar pel seu halo desconegut a què cadascú dóna el sentit que més li convé segons les seves pròpies creences.

La imatge desemparada de l'animalet era un retrat precís de multitud d'éssers humans perduts en el seu viure, movent-se en solitud que van per la vida sense més expectatives que sobreviure.

Valorem l'extraordinari do de la vida sense el qual res té sentit i ens ha d'omplir de satisfacció i gratitud.

________________________________________________________________

Joan Martí – elcamídelavida@gmail.com

Artícle d’aquest autor, traduit del castellà.

Publicat, sota el pseudònim de Jovian Alanda, al setmanari Lucena Semanal el 24.4.2004