FENT
UNA MICA DE RECOMPTE
Per a fer una
valoració de la vida
Es tracta
d’anar rememorant tot allò que ens ha fet feliços o ens ha suposat una gran
satisfacció al llarg dels anys. Una mena de recompte dels moments d’alegria o
benestar amb què la vida ens obsequia i que ens recorden que l’agraïment l’hem
de tenir sempre present.
El primer fet
que se m’acut el situo quan tenia 12 anys. A la classe de dibuix hi havia un
mestre que em va proposar de participar en un concurs extern i vaig
apuntar-m’hi. Tots els treballs estaven exposats en una sala de l’entitat que
el convocava i, sense que de cap manera m’ho hagués esperat, vaig veure que
n’era el guanyador.
L’emoció em
va embargar de dalt a baix. No m’ho podia creure, inclús vaig pensar que el
mestre hi havia influït. Em van donar la copa del primer premi. La primera i
única copa de la meva vida. Fa seixanta anys d’aquest fet i encara rememoro la
intensa emoció que vaig sentir.
També de la
meva primera joventut voldria ressenyar els tendres però profunds sentiments
que van amarar-me en les primeres tentines de relació amb una noia (de fet una
nena, doncs encara anava amb l’uniforme de l’escola). Només de passejar al seu
costat i notar que n’estava de mi era un goig indescriptible en aquella època.
Una altra
fita que em va colpir de forma extrema va ser l’anada a la muntanya amb tot una
colla de joves -un repte per a mi desconegut- assolint un cim de més de 3000
metres sense cap experiència prèvia i encarant tota mena de dificultats que van
donar-li la justa mesura per a valorar-lo física i emocionalment.
Del contacte
amb la natura tinc una experiència que em va desbordar per totes bandes. Fou
l’estada al desert una nit de cap d’any dormint entre les dunes i sota els
estels que espurnejaven intensíssimament al no haver-hi cap llum que els
entelés. Ja el viatge havia sigut una font de pregones sensacions per a tots
els sentits, amb la immersió en una cultura ancestral que produïa una
dislocació en el temps.
Canviant de
tema, vaig viure un seguit d’aventures vitals que van treure de mi valors i
capacitats que ignorava. Va ser de retruc d’un trencament matrimonial que em va
forçar a “buscar-me la vida” De sempre havia estat en la mateixa feina i em
semblava que no podia fer res més. Gran error doncs vaig rodar per aquest món
de Déu enfrontant-me amb força desimboltura a una colla diversa d’oficis:
hostaler, jardiner, fuster, cabrer... i “periodista” a hores vagues. Tot aquest
aprenentatge va ser una descoberta sobtada producte de la necessitat però no
menys admirable per a mi.
El recompte
podria seguir però amb el què he exposat crec que he fet palès l’objectiu de
saber valorar la vida. Qualsevol que doni un cop d’ull al camí fet hi trobarà
les seves fites remarcables per a sentir-se agraït. Fent aquest exercici ens
adonem del suport que hem rebut i que confirma les raons per a viure de forma
confiada.
En tot moment
la vida m’ha fet arribar el què em calia, sense estalviar-me però els moments
d’angoixa i dubtes. Vist amb perspectiva, sento un enorme agraïment per tot
allò del què he gaudit i que ha sigut fruit de la confiança en la Vida.
Si més no, és
el que he constatat per experiència pròpia i em plau compartir-ho.
___________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com
25.04.2020
No hay comentarios:
Publicar un comentario