La vida sempre és a punt per a donar suport als que en ella creuen i hi confien

UNA AVENTURA TARDANA

Vull recordar i delectar-me amb les emocions sentides, resultat d’una decisió força trencadora i engrescadora.

Va ser posar-me a estudiar als 55 anys, enmig d’un escenari poc confortable, perquè era fora del meu territori i estava sota un gran estrès degut a l’ambient laboral en el que estava immers per raons de supervivència.

No sé com em va agafar la dèria, però era una assignatura que jo tenia pendent en haver plegat d’estudiar als 14 anys per entrar a treballar en el negoci familiar.

La qüestió és que vaig assabentar-me que en una localitat veïna s’hi feien uns cursos per a accedir a la universitat pels més grans de 25 anys.

Se’m va encendre una flama a dins meu que ja no va parar de cremar. Abans que res havia de resoldre dues qüestions fonamentals: temps i diners.

Qualsevol trobarà en el camí fet, les seves fites remarcables per a sentir-se agraït

FENT UNA MICA DE RECOMPTE

Per a fer una valoració de la vida

Es tracta d’anar rememorant tot allò que ens ha fet feliços o ens ha suposat una gran satisfacció al llarg dels anys. Una mena de recompte dels moments d’alegria o benestar amb què la vida ens obsequia i que ens recorden que l’agraïment l’hem de tenir sempre present.

El primer fet que se m’acut el situo quan tenia 12 anys. A la classe de dibuix hi havia un mestre que em va proposar de participar en un concurs extern i vaig apuntar-m’hi. Tots els treballs estaven exposats en una sala de l’entitat que el convocava i, sense que de cap manera m’ho hagués esperat, vaig veure que n’era el guanyador.

L’emoció em va embargar de dalt a baix. No m’ho podia creure, inclús vaig pensar que el mestre hi havia influït. Em van donar la copa del primer premi. La primera i única copa de la meva vida. Fa seixanta anys d’aquest fet i encara rememoro la intensa emoció que vaig sentir.

En temps d’incertesa, paga la pena aturar-se a destriar el gra de la palla

DE L’ASTORAMENT A L’AGRAÏMENT

Davant de tanta amplitud i abundància no em resta més que sortir de l’astorament i rendir-me a l’agraïment més absolut.

La qüestió és ben senzilla: Tot allò del què gaudeixo, tot el què soc on ho hauria pogut trobar-ho?

Hi ha algun lloc on dispensin elements vitals dels que portem incorporats de “sèrie”?

Uns elements que em permeten les mil i una experiències, des de la més simple: “veure el què m’envolta”, fins la més complexa: “emocionar-me copsant tanta bellesa”...

Tan ben equipat i a un cost “zero” no m’ha de moure a estar-ne absolutament agraït?

He comprovat en el temps que porto exercint la tasca vital que, com més agraït, més satisfet i receptiu, més confiat i més obert a tot...

Una cosa que ja vaig copsar en el seu moment és que tot el què em cal saber se’m revela i tot el què necessito m’arriba (de la forma més oportuna)

Qualsevol d’aquests aspectes són l’expressió de la grandesa del fenomen de la Vida

PENSAMENTS ASTORATS  

D’entrada una constatació: Estic viu!!

Una altra forma de reblar-ho: M’agrada viure !!

I per a rematar-ho definitivament: És una experiència extraordinària!!

A on vull anar a parar amb totes aquestes afirmacions?

Vull posar en primer pla el què considero important, bàsic, inestimable...

Quan naixem ja ens han fet el regal més gran que ens poden mai fer. Però, què passa?, doncs que no ens n’adonem per que forma part de la nostra existència.

La vida n’és el motiu intrínsec. De fet ho és tot. Un misteri inabastable del què gaudim alegrement, sense una valoració expressa i admirada.

Donem-hi un cop d’ull per a mirar de fer-nos cabal de la seva magnitud i bellesa.